‘Sala Polivalent’: Classe magistral per a la vida en comunitat

Por Xavier Arnaiz

Fotograma de 'Sala Polivalent'.

Els centres cívics són un mar de possibilitats. Que volem aprendre a ballar claqué a la manera de Fred Astaire? Segur que hi ha una classe a la nostra mida. Que ens ha agafat per pintar paisatges en aquarel·la per combatre l’estrès i deixar de pensar en aquell company de feina que ens cau fatal? El centre cívic és el nostre amic. Que ara ens creiem els més graciosos de la colla? Aquí tenim un bonic taller d’stand-up de 19 h a 20 h els dimarts i els dijous a un preu assequible.

Sota aquesta premissa, la companyia teatral La Calòrica, responsable d’èxits com Fairfly, Els ocells, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I o el recent Le congrès ne marche pas, ha creat la seva primera sèrie de televisió, Sala Polivalent, disponible íntegrament a la plataforma 3Cat. Una antologia de sis capítols d’uns vint minuts cadascun en què a cada entrega es planteja un relat independent en un únic escenari: la sala principal i multidisciplinària d’un d’aquests centres cívics.

Els cinc intèrprets de la companyia es posen en la pell d’una trentena de personatges en una comèdia excel·lent –probablement, la millor sèrie de 3Cat en molts anys– sobre les nostres relacions amb els altres.

Dirigida i creada per Israel Solà, director de les obres de la companyia, i el dramaturg Joan Yago, que ja havia experimentat amb la ficció televisiva a Mai neva a Ciutat, d’IB3, la sèrie s’allunya conscientment del llenguatge escènic però sense renunciar a una teatralitat inherent a aquest tipus de format. Amb això aconsegueixen, d’una banda, bombardejar i modelar al seu gust els codis habituals de les sitcoms clàssiques, que sempre han partit del teatre a través d’un parell o tres d’escenaris principals; i, de l’altra, jugar amb aquells elements més propis de la dramatúrgia (actors interpretant diferents personatges, o un mecanisme que no sempre ofereix a l’espectador allò que veu literalment) que no solen ser tan freqüents en la ficció audiovisual.

Així, Sala Polivalent proposa un microcosmos en què els cinc intèrprets de la companyia (Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Marc Rius, Esther López i Júlia Truyol), juntament amb altres actrius i actors convidats, es posen en la pell d’una trentena de personatges en una comèdia excel·lent –probablement, la millor sèrie de 3Cat en molts anys– sobre les nostres relacions amb els altres.

La Calòrica fa el salt a la ficció televisiva amb ‘Sala Polivalent’.

Al magnífic còmic Taller d’interpretació, de l’estatunidenc Nick Drnaso, hi ha un instant en què el professor d’aquesta singular classe que centra tot el relat pregunta als seus alumnes si s’hi han apuntat perquè es consideren inadaptats socials. I alguna cosa d’això hi ha també a Sala Polivalent, en què els seus personatges busquen el vincle amb l’altre, o tot el contrari, volen fugir de la societat per, en realitat, adonar-se que no poden estar sols, o bé trobar en aquell espai neutre allò que no tenen a l’exterior.

Així, a la sèrie ens trobem amb una dona que s’apunta a un curs de supervivència que acaba en tota una exhibició gairebé gore perquè pretén fugir a la muntanya per cuidar del seu futur fill lluny del món urbà, o amb un parell de nostàlgics que munten un esdeveniment al voltant d’un programa televisiu de la seva infància per compartir aquells “records feliços” del passat, o amb una parella que busca inconscientment en un taller de ceràmica una manera de seguir units i mantenir viva una relació a la deriva.

Un dels molts punts forts de la sèrie és la ruptura total d’expectatives.

La Calòrica s’acosta a aquestes situacions des d’una comicitat que de vegades s’aplica a un discurs de tipus social (aquesta classe de voguing en què es desferma una explosió d’homofòbia) o que en altres moments opta per un humor més absurd i fins i tot incòmode (aquesta ludoteca per a nens i famílies en què un dels actors interpreta literalment un nadó i en què es satiritzen les noves formes de criança amb un relat amb final antològic i inesperat).

I és que un dels molts punts forts de la sèrie és el que té a veure amb la ruptura total d’expectatives: quan un relat sembla encaminat cap a la moralina tòpica i el discurs fàcil, fa un gir i sorprèn amb un canvi de to que desmunta tot el que havíem vist abans. Així, un “no volem estar en un grup de Whatsapp amb tu” pot esdevenir un estrèpit de violència física, i una reflexió erudita sobre la contracultura velada en certes ficcions televisives del passat pot portar a un sarcasme desinhibit cap a aquestes proclames ràncies sobre l'”ara tot és woke” i “els creadors ja no tenen la llibertat d’abans per culpa del feminisme i la inclusió forçada”.

En ‘Sala Polivalent’ els cinc intèrprets de la companyia es posen en la pell de diferents personatges.

En aquest sentit, hi ha a Sala Polivalent un bon maneig dels tempos de la ficció seriada a través d’un tipus de comèdia que sap anar a per totes i que no dubta a alterar aquest to si és necessari. En el millor episodi de la sèrie, el quart (Iniciació a la ceràmica), l’excusa una mica gastada del pla seqüència serveix per teixir la crònica de la desintegració d’una parella de manera hilarant i al mateix temps feridora, cap a una resolució conseqüent i en realitat optimista.

El final posa de nou en relleu els grans temes de ‘Sala Polivalent’: l’alteritat i la vida en comunitat

És un capítol on hi ha molts dels diàlegs més divertits de la temporada (aquest monitor d’esplai que justifica el seu conformisme vital i la seva suposada ambició laboral dient que una vegada va organitzar una cicle de cinema a l’aire lliure), però que és un bon exemple d’aquest joc amb un humor que també deixa un rastre amarg: en aquest jocós debat grupal es parla, per exemple, de la influència de la precarietat laboral en les nostres relacions personals, de la repressió del veritable desig o de la frustració de seguir el suposat camí marcat sense rebre cap recompensa a canvi.

‘Sala Polivalent’ està disponible íntegrament a 3Cat.

Un altre bon exemple de la perícia narrativa de la sèrie està en el darrer capítol, Nit d’estrena, en què conflueixen molts dels personatges vistos en capítols anteriors amb l’excusa de l’assistència a una hilarant versió de teatre musical de la pel·lícula Jurassic Park.

Un final magnífic que, d’una banda, serveix com a culminació d’una sèrie de relats que, en realitat, mai no havien estat una simple successió de capítols curts; i, de l’altra, fa bé a donar protagonisme a dues actrius (excel·lents Roser Batalla i Francesca Piñón) fora de l’òrbita de la companyia, a través d’una història sobre la gestió del dol que posa de nou en relleu els grans temes de Sala Polivalent: l’alteritat i la vida en comunitat.

I és que, com diu la protagonista del primer relat, “la gent és insuportable, però al final és el que tenim”. Llarga vida a La Calòrica (també a la tele)!